Bon vespre, Sant Rafel. Molts anys i bons a tothom i benvinguts a
aquesta 55a edició de la Festa de la Nit de Sant Joan de l’Institut
d’Estudis Eivissencs.
Aquesta és una nit màgica, plena de llegendes i tradicions arreu del
món. A Eivissa és una festa de renovació, amb el foc com a element
central on es cremen els vells problemes i es demanen nous desitjos.
Hem dit que aquesta és la 55a edició d’aquesta festa. La primera va
ser en dimecres de l’any 1971. El Diario de Ibiza valia 4 pessetes i
encara parlava del Instituto de Estudios Ibicencos i de les seues
publicacions en el que llavors encara anomenaven “lengua vernácula”.
Publicava també una entrevista amb Josep Marí, a qui preguntava a
quin eivissenc faria un monument.
En Josep Marí contestava que “els monuments, de bronze o de pedra,
m’han passat sempre desapercebuts. El millor monument a qualsevol
persona és el reconeixement i la gratitud”.
Volem començar idò, aquesta festa, aixecant un monument ben gros a
un rafaler a qui la nostra cultura no podrà estar mai prou agraïda. Es
tracta, òbviament, de Don Joan Marí Cardona, de qui enguany es
compleixen cent anys del seu naixement.
Amb la seua bonhomia, amb la seua saviesa, amb el seus incansables
estudis i amb les seues publicacions va escampar el coneixement i
l’amor per les nostres illes entre diverses generacions.
Don Joan, passa a passa, va recórrer els nostres camins, físics i
mentals, per entendre millor qui som, d’on venim i quin seria el millor
camí a seguir.
I el camí a seguir és clar: l’economia turística ens ha de beneficiar i
no perjudicar com passa actualment. Des de l’Institut d’Estudis
Eivissencs sempre havíem proposat un desenvolupament lent i
sostenible, tenint en compte les possibilitats reals de l’illa, amb
respecte pel territori, per la cultura i per la personalitat d’aquestes illes.
Però ara cal apostar per un creixement zero en número de places
turístiques o, encara millor, encetar un petit decreixement; hem de
deixar de comptar visitants tot pensant que com més turisme millor.
Cal refredar l’economia si no volem que ens acabi cremant.
Ja veim les conseqüències del “sí a tot” i “com més, millor”:
massificació, aqüífers esgotats, un territori i una natura cada vegada
més degradats i un malestar social cada dia més estès.
Hem de trobar un equilibri que ens garanteixi el dret a una vida
digna i el respecte als elements que ens defineixen com a poble. I
aquest equilibri passa per un decreixement en el nombre de
visitants i del monocultiu turístic.
També observam com els nostres polítics, sense cap remordiment,
pacten amb l’extrema dreta per fer tot el mal possible a la nostra
llengua en aquells punts més sensibles: l’educació i la funció pública.
Per això us convidam a exigir als nostres representants al parlament
que abandonin aquesta aliança amb els que odien la nostra llengua i
la nostra cultura i alhora us encoratjam a fer ús de la nostra llengua en
tot moment i en qualsevol ocasió.
Però bé, avui no és dia només de reivindicacions, sinó també de
festa i d’il·lusions renovades als Països Catalans i arreu del món. Com
ens deia Isidor Macabich també per Sant Joan d’aquell ja passat 1971,
parafrasejant el romanç popular “La reina de la moreria”:
El dia de Sant Joan
n’és un molt senyalat dia,
en fan festa els cristians
i els moros de moreria.
Colren el pa el dia abans
per ter més festa aquell dia,
fan festa grossa els cristians
i els moros de moreria.
Com diu aquest romanç la festa és de tothom, i per això volem
demanar, per acabar, la complicitat i el respecte de tots cap a aquesta
terra i la seua cultura.
I com ja veis que festa i reivindicació poden anar de la mà, continuem
ara amb la festa.
Salut i molts anys i bons a tothom!.
