Cada vegada plou menys. Els aqüífers estan sobreexplotats, però les dessaladores no són la solució.
A les Pitiüses sempre hem tengut escassetat d’aigua dolça. Els aqüífers tenen una capacitat limitada, estan molt fracturats i repartits per tota l’illa. No hi ha una gran disponibilitat d’aigua freàtica i la seua recàrrega depèn de la pluviometria. Segons sembla aquesta dificultat per a l’accés a l’aigua dolça és un dels factors que va determinar, des de l’antiguitat, que es realitzés un poblament dispers per tota l’illa. És un dels límits més clars que té l’illa a l’augment de població.
Els últims 50 anys la demanda d’aigua dolça s’ha accelerat exponencialment degut al creixement econòmic de l’illa i ens hem cregut que la tecnologia pot resoldre gairebé tots els problemes, fins i tot el de l’aigua, sense parar-nos a calibrar quins són els costos de l’aigua dessalada, no sols en euros, sinó també els costos mediambientals.
Així, en poc temps s’han construït a l’illa tres dessaladores. I ara estam ja parlant de la quarta, que serà prèvia de la quinta, etc.
Ja hem dit que l’aigua dessalada no és gratuïta, ni monetàriament, ni ecològicament. És hora, idò, de parar-nos a pensar el que costa tot això, abans d’embarrancar-nos més en un camí que, segurament, ens causarà més problemes que solucions.
Realment pensam que val la pena seguir creixent no sabem cap a on? No pensa ningú que aquest creixement desenfrenat ja ens duu més problemes que benestar?
Sabem que una dessaladora és una instal·lació molt cara i sofisticada que:
a. Requereix una gran despesa d’energia, amb un consum elèctric molt elevat per al qual caldrà construir més instal·lacions generadores d’electricitat.
b. Aquestes instal·lacions elèctriques (noves estacions elèctriques, nous transformadors com el de Benimussa i noves conduccions d’alta tensió que creuaran l’illa) significaran un gran consum de territori alhora que pèrdua del paisatge.
c. En cas d’explorar energies alternatives com ara plaques solars, o enormes aerogeneradors, aquests provocaran també un important impacte ambiental i paisatgístic.
d. Les dessaladores produeixen, com a residu, una gran quantitat de salmorra (aigua amb una concentració de sal molt elevada), que es retorna a la mar, provocant una contaminació hipersalina.
e. Aquesta hipersalinitat és un poderós contaminant invisible que modifica l’ecosistema marí, començant per la pervivència de la posidònia. Per una banda deim que protegim les praderes de posidònia, mentre que, per l’altra, malmetem el seu hàbitat impedint que prosperi.
f. Moltes de les espècies habituals a les nostres costes no aguanten els canvis de salinitat. L’aparició d’espècies no desitjades, com els borns, seran cada vegada més freqüents.
Pot ser, abans de demanar més aigua dessalada cal avaluar bé tots els seus costos.
Per altra banda, com que la gran demanda es produeix a l’estiu, mentre que les dessaladores poden funcionar tot l’any, ara es parla d’injectar aigua dessalada als aqüífers durant l’hivern. Pensem però que:
- El cost de l’aigua dessalada no ens el podem permetre, ja que, per molt que l’Estat pagui les infraestructures, els dispendis mediambientals els pagarà Eivissa i, repetim, és un preu massa elevat.
- No hi ha cap garantia que l’aigua es quedi on l’hem injectat. No existeixen estudis geològics fidedignes que ho certifiquin. Per contestar caldria saber molts factors que ara desconeixem.
La solució de guardar aigua dessalada als aqüífers pot ser tan contraproduent com tirar-la directament al mar. Amb uns costos que no es poden assumir de cap manera.
La millor solució seria, òbviament, racionalitzar el consum de l’aigua, evitant les fugues en el subministrament, limitant el nombre de persones que puntualment són a l’illa (juliol i agost), reutilitzant les aigües grises, no permetent l’ús de piscines o dutxes d’aigua dolça a prop del mar i fomentant el concepte de talassoteràpia (sal marina damunt la pell), etc.
També cal fer una reflexió sobre l’aigua depurada, que ara es tira a la mar i que podria ser reutilitzada. Actualment, no es reutilitza aquesta aigua amb l’excusa de què porta molta sal, ja que els equips privats d’osmosi inversa aboquen la salmorra al clavegueram i acaba a les depuradores. Fa més de deu anys que es sap això i encara no s’ha fet cap treball per solucionar-ho. Per començar, i de manera immediata, sí que es pot utilitzar aquesta aigua depurada per netejar els carrers i evitar el consum d’aigua que pot anar a altres usos. No té sentit usar aigua potable per netejar carrers.
Abans de planificar una quarta dessaladora hi ha moltes accions de gestió per explorar, i l’Institut d’Estudis Eivissencs commina les autoritats a reflexionar i buscar solucions més sostenibles a llarg termini i no a tirar pel dret pensant que les dessaladores són un regal.
En resum, amb més dessaladores tendrem aigua potable a les piscines i a les dutxes de més hotels, però el paisatge estarà ocupat per cables d’alta tensió que surten de transformadors elèctrics o d’enormes molins aerogeneradors i grans extensions de plaques solars alineades. Tendrem també més gentrificació i més contaminació atmosfèrica, marina i del territori, però menys qualitat de vida.
Pensem-hi.
Eivissa, 27 de febrer de 2024.
