Bona nit a tothom,
***
Des des primer moment en què em daren s’alegria de rebre aquesta menció, vaig considerar i expresar que hi ha moltes altres persones que mereixen més que jo tal reconeixement.
Avui, just amb sa modèstia que faci falta per quedar bé, el reb molt orgullós per venir d’una entitat, s’IEE, que manté i fomenta ses arrels d’allò que som, un des pocs racons on s’essència d’Eivissa i Formentera no només no s’han desvirtuat, sinó que és lloc on troben sempre un refugi –sí, avui en dia fa falta un refugi!– , per arrecerar-se des des nostres costums, sa nostra llengua i es nostre territori amenaçats, passant per bocins d’història i per fixacions d’imatges i arribant a sa darrera sargantana encalçada sense treva…
Recull es premi amb s’orgull de sentir-me eivisssenc de cap a peus. D’altres mèrits, pocs en tenc. Sí que he escrit alguns textos on sempre hi trobareu ses nostres illes i es devessell d’aquells que les habiten; sense elles –i sobretot, sense es nostre idioma– crec que mai no hauria escrit una sola línea.
Com s’ha dit sovent, un escriu perquè estima i per fer-se estimar. I, en aquest sentit, jo avui don per més que satisfetes aquestes aspiracions en veure que, d’alguna manera, se’m reconeix allò que he escrit amb amor, as mateix temps que em trob amorosament acompanyat per tots valtros. Així que: Moltes gràcies per ser-hi.
Confés que estim Eivissa, que pateix per aquesta Eivissa amb camps de barraques i amb caramulls de xaboles; que sofreix aquest univers de jets, de grans iots i de grans vil·les; que m’indigna s’estol de rapinyaires que l’aguaita i que, en poder, la capgira.
Sempre, i en totes ses condicions, l’he estimat i, potser, sense altre bagatge, accept aquest guardó que, en es meu cas, tenc sa pretensió de rebre’l perquè sempre m’he identificat amb es nostre món pagès.
Perquè duc amb es cap molt alt això de pagès.I valtros considerareu per quina raó, després de deixar-me glosar aquesta paraula.
Sa paraula “pagès” entre naltros té una connotació, una extensió semàntica, que gairebé desconeixen sa resta des països de parla catalana.
Pagés, a Eivissa i a Formentera, és sinònim d’autèntic, de preferible, de distingit, de ser de bona llei…, de ser genuïnament nostre; únic i individualitzat.
I així deim: casa pagesa, ball pagès, ca pagès, ensalada pagesa, pollastre pagès, caixa pagesa, ous pagesos, vi pagès, pa pagès, formatge pagès –tot i que, de ben sec, ja no se’n troba–, sofrit pagès, cadira pagesa, espardenyes pageses…volent indicar que això reuneix ses garanties de sa “denominació d’origen”; volent deixar clar que és cosa autèntica i de fiar… cosa de ca nostra.
[…]
[Ja sé que alguns estau pensant que m’he deixat “sa llei pagesa”, però de tot hi ha a aquest món. I un de vegades ha d’estrènyer ses barres per fer cas as cervell i no fer-ne as pit.]
Així mateix quan deim vestir de pagesa o parlar pagès –i comunament no “parlar de pagès”, segons ho recull s’apreciat Borja Moll– ens referim a una parla i a una vestimenta específiques que ens distingeixen i ens donen cohesió.
Tothom vesteix i gairebé ja ningú no vesteix de pagesa; tot déu parla, i, si ens descuidam, [cosa que aquí mai no farem!] aviat ningú no parlarà pagès…
Quedam, idò, que sa paraula pagès –a diferència de consideracions d’altres indrets–, entre naltros mai no és socialment menyspreativa sinó tot el contrari.
I, si volem que adquireixi una connotació burleta, hem de reforçar es mot amb estructures com “està empagesat”, “fer es pagés” o “tenir un toc pagés”.
[…]
Després de tot això que he exposat, sembla impossible que algú pugui dir: un peix pagès, un arbre pagès, una roca pagesa o un estel pagès.
Però, vet aquí, que arriba un poeta i ens parla de sa “Lluna pagesa”. Una lluna que ens va fer veure don Marià Villangómez i que, d’alguna manera, tots es eivissencs hem fet nostra gràcies, no només as fet que es poeta escrivia sempre en estat de gràcia, sinó també perquè es grup UC va actuar com a inculcador.
Aquest “Voler l’impossible ens cal / i no que mori el desig” em duu allà on jo volia arribar per acabar es discurset: a Sant Rafel.
En El llambreig en la fosca, Marià Villangómez ens explica com aquest poema, Lluna pagesa, va néixer a sa barda des Tres Pins, a quatre passes de sa parròquia de Sant Rafel, després d’escoltar es toc d’àngelus de sa seua campana.
I em permetreu que, com a refeler confés, aprofiti per fer un elogi i una reflexió sobre Sant Rafel, un poble que estén sa vista sobre Dalt Vila i la Mola de Formentera; un poble sovent atabalat, com un gerret entre dos gats, un a cada costat; un poble que es refelers voldríem veure no tan fonyat i escridassat, més mimat i millor conservat.
I, ja que allí descansen per sempre, permeteu-me també un record per as meus pares i per a don Joan Marí Cardona. Mon pare i es canonge Batlès foren durant un temps mestre i alumne avantatjat, i bons amics de per vida.
Com no tenir present, en es centenari des seu naixement, es nostre estimat canonge sempre somrient, exemple de dedicació, humana i intel·lectual, a Eivissa i Formentera… i mà dreta, mentre va poder, d’aquest Institut d’Estudis Eivissencs que ara ententendreu perquè m’omple de satisfacció i d’orgull rebre’n sa Menció d’Honor i acceptar es compromís a què m’obliga.
Moltíssimes gràcies a tots
