Com a primer dels diversos actes que es duran a terme enguany per celebrar el 75 aniversari de la fundació de l’Institut d’Estudis Eivissencs, el dijous 15 de febrer de 2024 va tenir lloc a Ebusus, lloc de la fundació de l’IEE, la lectura de textos Fragments.
L’acte va ser un esdeveniment ple de reconeixement i homenatge a la rica història cultural i intel·lectual de l’illa. Els discursos i lectures van ressaltar la importància de l’Institut com a pilar en la conservació i promoció del patrimoni cultural, lingüístic i històric d’Eivissa. L’acte va incloure lectures de poemes, fragments d’obres i reflexions sobre la identitat eivissenca, demostrant la profunditat i diversitat del treball fet per l’Institut. Aquesta celebració va servir no només per recordar els inicis i el camí recorregut, sinó també per reafirmar el compromís amb la cultura eivissenca en un món cada vegada més globalitzat.
L’acte començà amb unes paraules de la directora de l’esdeveniment i vocal de l’Institut Antònia Maria Cirer, seguida pel membre de la Junta Directiva d’Ebusus Antoni Marí, les del President de l’IEE Marià Serra per acabar amb un discurs de l’alcalde de la Ciutat d’Eivissa Rafael Trigero.
Seguidament, va començar la lectura dels fragments de textos representatius d’autors vinculats a l’Institut per part de familiars dels autors i altres col·laboradors.
Les lectures varen ser acompanyades per cançons eivissenques interpretades pel pianista Chris Martos i el guitarrista Joan Barbé.
L’acte va ser emès en directe per la cadena Televisió d’Eivissa i Formentera (TEF).
Paraules de la Directora de l’acte Fragments
N’Antònia Maria Cirer va destacar la importància de l’esdeveniment com a moment de celebració i reconeixement de la tasca acomplerta per l’Institut al llarg dels anys. Va fer èmfasi en la contribució de l’Institut a la promoció i conservació de la cultura, la llengua, i el patrimoni d’Eivissa. També va mencionar la participació de socis, persones vinculades a la Societat Cultural d’Ebusus, i membres de l’Institut d’Estudis Eivissencs, així com la presència de diverses autoritats i membres de la comunitat.
La introducció va servir per establir el to de l’acte, ressaltant la importància de recordar i celebrar els orígens de l’Institut, així com la seva evolució i el seu paper clau en la vida cultural d’Eivissa.
També aprofità l’oportunitat per agrair i reconèixer a tots els que han contribuït al seu èxit i reflexionà sobre el camí que encara queda per recórrer en la promoció de la cultura eivissenca.
Paraules del representant d’Ebusus
En Toni Marí va parlar sobre la importància de recordar i valorar la rica història i cultura d’Eivissa, així com la contribució de l’Institut en la conservació d’aquest patrimoni. També va agrair a tots els membres de la comunitat, incloent-hi socis, amics, i autoritats, la seva assistència i suport a l’acte, destacant la col·laboració com a clau per a l’èxit de l’Institut i d’Ebusus.
Va continuar mencionant la importància de continuar treballant junts per mantenir viva la cultura eivissenca i transmetre-la a les futures generacions, destacant el paper de l’Institut com a pont entre el passat i el futur.
Finalment, va fer una crida a la participació activa de la comunitat en les activitats i iniciatives de les associacions culturals, per continuar enriquint la vida cultural de l’illa i va tenir un record per les reivindicacions del Club Nàutic.
Paraules del president de l’Institut
En Marià Mayans va expressar el seu agraïment a tots els que han contribuït al desenvolupament i creixement de l’Institut al llarg dels anys, incloent-hi membres fundadors, col·laboradors, i la comunitat en general, sense citar noms per no deixar-ne cap de tants que n’hi ha hagut.
Va reflexionar sobre la història de l’Institut, destacant la seva fundació i els objectius inicials de promoure l’estudi i la conservació de la cultura i patrimoni eivissenc, fent-ne una especial referència a la iniciativa “Salvem Ses Salines” que permeté salvar aquest indret de la destrucció urbanística.
Va destacar el compromís de l’Institut amb l’educació i la recerca, subratllant la necessitat de continuar treballant en la documentació, estudi, i divulgació de la història, la llengua, i les tradicions d’Eivissa.
Paraules de l’alcalde de Vila
En Rafael Trigero Costa, en el seu discurs durant l’acte commemoratiu de la fundació de l’Institut d’Estudis Eivissencs, que va ser iniciativa de l’Ajuntament que presideix, va destacar diversos punts:
- Reconeixement de la Institució: Va expressar el seu honor i plaer per celebrar l’aniversari d’una institució tan important i estretament lligada a l’Ajuntament des del seu naixement.
- Valoració de la Cultura i Patrimoni: Va subratllar la importància de la cultura i el patrimoni com a eixos fonamentals per a la ciutat d’Eivissa, reconeixent la tasca de l’Institut en la conservació i promoció d’aquests aspectes, tant en la qualitat de la mateixa com en la quantitat de l’obra publicada.
- Compromís amb la Llengua i Identitat: Va destacar l’esforç de l’Institut en la preservació de la llengua i la identitat eivissenca, així com la seva contribució a la divulgació de la cultura local.
- Desafiaments Actuals: Va mencionar els reptes que la societat i el medi ambient enfronten avui dia, reconeixent la importància de la tasca de l’Institut en la documentació i divulgació per a la conservació del territori i la construcció d’un futur sostenible.
- Agraïment i Suport: Va expressar el seu agraïment a tots els que han treballat amb l’Institut al llarg dels anys, destacant la necessitat de continuar donant suport a aquesta entitat com a referent cultural.
Finalment, l’alcalde va posar en relleu la contribució significativa de l’Institut d’Estudis Eivissencs al manteniment de la rica herència cultural i històrica d’Eivissa, així com la seva importància en l’educació de les futures generacions sobre la seva identitat i patrimoni.
Programa de l’acte
Seguidament es passà a la lectura dels fragments, amenitzada en els intermitjos per les intrepretacions dels músics.
Transcripció dels Fragments
Isidor Macabich i Llobet
Historiador i sacerdot. Nascut a Eivissa el 1883. Fou ordenat sacerdot el 1907, i canonge arxiver
d’Eivissa des del 1913. Membre actiu de diverses organitzacions polítiques i socials, proper a la
CEDA i a Francesc Cambó.
Ja, de jove, s’interessà per la Història. Entre moltes altres activitats intel·lectuals i eclesiàstiques
col·laborà en Los Archivos de Ibiza, Diario de Ibiza, participà en el Primer Congrés d’Història de
la Corona d’Aragó en el 1908 i en el Diccionari català-valencià-balear. I, sobretot, va iniciar en el
1935 l’obra Historia de Ibiza, publicada en quatre volums. Cronista oficial d’Eivissa, fill il·lustre de
la ciutat.
Lectura:
- Pas de la Universitat al Ajuntamiento (Carles Fabregat)
- S’Aufabeguera (fragment) (Maria Rodrígez Navarrete)
D’»Universitat» a «Ayuntamiento»
Ben decidit tenia, sens dubte, Felip V,… quan desvià les gestions manifestades al congrés d’Utrecht
a favor del manteniment de les constitucions locals a Catalunya, Mallorca i Eivissa (Menorca era
posseïda, llavors, pels anglesos), i el Principat català va preferir a tal avinença la inhumana
continuació de la lluita sagnant. Natural fou que arribés, doncs, a Eivissa la general mesura,
prescindint de quina hagués estat la posició de l’illa durant la contesa entre Carles d’Àustria i Felip
d’Anjou.
Amb la reforma va perdre la Universitat no solament la seva tradicional fesomia, sinó a més el que
li restava de l’antiga independència …en l’equivocada tasca de convertir el Municipi cèl·lula
nacional, en últim element de l’organització de l’Estat; no reformà millorant i elevant, sinó
deformant i deprimint.
Llavors va canviar la municipalitat el seu nom tradicional d’Universitat pel de «Ayuntamiento» i
foren «regidores» els jurats, i va prohibir-se l’ús de gramalles, xies -insígnies- i de tota mena de
distintius als oficials del comú. Es procedia cada dos anys a la renovació de càrrecs, nomenaments
estesos per la Reial Audiència de Mallorca, a proposta del governador militar d’Eivissa, dit després
político-militar. Va cessar el Consell general; i la seva escomesa, per als assumptes concernents a
tota l’illa, fou exercida per sis persones -quatre del camp i dos de la vila- nomenats pel governador.
Era aquest (i podia substituir-lo el seu assessor) cap de l’Ajuntament. Solament tenia vot en casos
d’empat; però només podia reunir-se la Corporació si era convocada i presidida per ell.
S’AUFABEGUERA
Amb gonelles negres, faldellins nevats,
mantellines blanques, mantons virolats,
balons blancs, justets afiligranats,
tot endiumenjades,
passen ses pareies p’es camí de missa;
ses embotonades
i ses emprendades
fan llambretjadissa;
d’es fadrins i al·lotes bull sa rigadissa
com un torrentó per dins un canyar.
Elles en sa mà
i ells en es capell
o dalt sa polsera,
no els manca un clavell
o un petit ramell
d’una aufabeguera.
I un ramellet n’estrenyien
aquells ditets encreuats
d’un aubatet, que planyien
unes dones endolades
i uns hòmens encaputxats.
Alexandre Llobet Ferrer
Poeta, traductor i polític eivissenc. Neix a Eivissa el 1899 i mor també a l’illa el 1958. Fou alcalde
de Vila a principis dels anys quaranta. Va llogar un vell molí al puig des Molins, per poder veure la
ciutat d’Eivissa i la mar, des d’on escrivia els seus poemes. Professor d’anglès a l’Institut Santa
Maria quan estava a Dalt Vila, col·laborador habitual de La Voz de Ibiza, i del Diario de Ibiza que
va dirigir durant un temps.
Persona culta, inquieta, actiu en els debats culturals de Ebusus, promotor turístic, fou fundador de la
Junta Local de Turismo, i també del Instituto de Estudios Ibicencos.
Lectura del poema (Alejandra Hospital Llobet)
- A una niña muerta
A UNA NIÑA MUERTA
Las ondas besaban con blanda caricia
la casta blancura de aquel cuerpo inerte
y un rayo dorado de sol la envolvía
con una mortaja de luz, dulcemente.
Los copos de espuma más albos, más puros,
cual blancos azahares, nimbaban su frente,
formando una cándida corona de armiño
que la consagraba novia de la Muerte.
Su boca cerrada tenía, aún, el rictus
postrero de una sonrisa doliente:
la suave sonrisa de aquellas santitas
que entre los tormentos sonriendo mueren.
¡Pobre niña pálida! Si a tu fría tumba,
un postrer consuelo de amor no hay quien lleve,
deja que, en silencio, viéndote tan sola,
deja que, en silencio, te llore y te rece.
Antoni Costa Ramon
Pèrit industrial, format a l’Escola Industrial de Barcelona.
Fundador de la revista Ibiza, on escrivia articles tècnics de construcció naval, les murades d’Eivissa,
o els llinatges de les Pitiüses, entre d’altres.
Usava metodologia basada en l’observació directa sobre el terreny, discerniment de les diferents
fases constructives i recerca arxivística.
Va dirigir la primera fàbrica de la llum d’Eivissa, i el 1955 ingressà a la companyia Gas i
Electricitat S.A. (GESA).
Lectura (Isabel Ferrer Hernanz)
- La triple murada de l’Eivissa àrab
LA TRIPLE MURADA ÀRAB. El Mirador
L’actual placeta del Mirador, situada entre els edificis de la Cúria i del Museu Arqueològic, tenia ja
en el segle XV la mateixa denominació, però la seua estructura era completament diferent de
l’actual. Allí hi havia uns pòrtics que, per la seua part Nord, acabaven en un mur, confós amb la
mateixa línia exterior de la fortificació. En el mur, s’hi obrien cinc grans finestrals dels quals li
devia venir, tal volta, el nom de Mirador. Ocupava una superfície molt més extensa que l’actual, ja
que arribava fins a la mateixa torre XIV…
Tots els espais buits assenyalats anteriorment -excepte del de la capella del Salvador- coincideixen
amb el solar ocupat per l’antic Mirador. Els seus pòrtics -element essencial en la vida ciutadana de
l’època- a més d’allotjar el mercat principal de la ciutat, servien per a les grans cerimònies oficials,
és a dir, complien una funció similar a la dels clàssics porxos que veim repetits a la pràctica totalitat
de les esglésies rurals de l’illa.
…
Imaginem-nos desapareguts el cos Nord de la Cúria i la casa número 2 del carrer del Bisbe Torres i,
acceptades les dades anteriors, certes i suposades, podem formar-nos una idea clara del que era
l’antiga Llotja: els seus cinc finestrals a la fatxada nord, el seu primer arc situat en el solar de la
casa esmentada, la Cúria arrambada al segon, i els tres restants cobrint l’espai fins a la capella del
Salvador, espai ocupat actualment per la placeta.
Enric Fajarnés Cardona
Escriptor eivissenc que ens va deixar el 2003 amb 85 anys, després de rebre el Premi Ramon Llull
el 1997. Llicenciat en Dret i Filosofia i Lletres, fou professor de literatura a l’Institut Santa Maria
d’Eivissa.
Traductor d’autors clàssics francesos, italians i alemanys al castellà. Autor de diverses guies i llibres
de viatges, entre els quals destaca Viaje a Ibiza.
Lectura (Carmen Juan i Maurici Cuesta)
- Dites i Refrans d’Eivissa
RECULL DE DITES I REFRANYS D ́EIVISSA
D’allò que no va ni ve, passar de llarg convé.
Qui té mal vesí té mal vespre i mal matí.
Per l’amor i la mort no hi ha res fort.
Qui apedaça, any passa.
Bram d’ase no puja al cel, i si hi puja no fa rel.
Déu té un bastó que pega i no fa remor.
Qui espera escudella d’altri se la beu freda.
A tu t’ho dic, ma filla; entén-ho tu, ma nora.
Visites a malalts, curtes com didals.
De ses rialles venen ses baralles.
Qui sembla as seus no fa tort a ningú.
Qui canta en taula i as llit, no té es seny complit.
Es xaloc treu es ventres de lloc.
Lo que es gregal mou, sa tramuntana ho plou.
De llebeig, aigua veig, aigua no veig.
Tramuntana morta, llebeig en porta.
Any de neu, any de Déu.
En s’estiu tota cuca viu.
A Liorna qui hi va no en torna.
Qui va a Mallorca i no va a Lluc, se’n va bambo i en torna ruc.
José María Mañá de Angulo
Arqueòleg. Natural de Madrid, va ser destinat al Museu Arqueològic d’Eivissa en 1944. Es va
integrar de bon grat a la societat eivissenca i es va casar amb la professora eivissenca Estela Juan
Hernández (doña Estela, pel seus alumnes).
Amb la seua arribada es varen revifar les excavacions de la necròpolis de Puig des Molins, Illa
Plana i cova des Culleram.
Es va preocupar que es reprenguessin les obres de l’inacabat edifici del museu, al peu del vessant
nord de la necròpolis del puig des Molins, aturades des de 1936.
Lectura:
- Els cartaginesos a Eivissa (traduït per Marià Villangómez)
ELS CARTAGINESOS A EIVISSA
Hi ha autors que opinen que els fenicis visitaren les costes d’Eivissa, on la tradició suposa que
fundaren una colònia anterior a Cartago. Arqueològicament, no hi ha comprovació d’aquesta
hipòtesi, però sí discussió basada en les estatuetes trobades a l’illa Plana -devora la capital de l’illa-,
que generalment es creuen factura dels primitius colons cartaginesos; no falten partidaris,
tanmateix, d’una major antiguitat, per considerar-les procedents d’establiments fenicis en aquests
llocs.
….
Fou, doncs, Eivissa, certament, la primera colònia de Cartago. Es suposa que la causa de la seva
fundació va ser establir al punt crucial de l’occident mediterrani que geogràficament significa l’illa,
una base naval que tallés la ruta entre el sud d’Itàlia, amb les illes pròximes, i Tartessos, i poder així
controlar aquestes vies comercials, i l’accés a les columnes d’Hèrcules, que duia als països de
l’estany….
Fos, però deguda a aquestes causes la creació d’Eivissa, o no obeís a motius definits -tingui’s en
compte que s’esdevingué en ple segle VII, quan Cartago era un simple establiment comercial,
encara lluny de la seva potència militar i marítima-, la seva situació geogràfica va jugar un gran
paper en el posterior desenvolupament cartaginès. Petita factoria naval, al començament, amb fins
comercials, Eivissa fou després una fortalesa estratègica d’importància excepcional per a la
metròpolis.
Josep Costa Ramon
Advocat i periodista. Estudiós del dret foral eivissenc.
Maçó, membre del Sol Naixent d’Eivissa, fou jutjat per aquest fet després de la guerra civil
espanyola. Col·laborà amb la revista Ibiza, La Voz de Ibiza i altres publicacions de la península.
Lectura (Isabel Ferrer Hernanz)
- El dret d’habitatge en el costum foral. Derecho foral ibicenco (1950)
Traduït per Joan Cardona (Joan des Pou)
El DRET D’HABITATGE EN EL COSTUM FORAL
En les donacions intervius corrents, en les efectuades per raó de matrimoni i en els actes d’última
voluntat, s’estableix amb moltíssima freqüència l’obligació o condició que el donatari, o hereu
instituït en el seu cas, haurà de concedir a les germanes, mentre siguin solteres, dret a una habitació
independent.
La manera com es constituïa a mitjan segle XIX era el següent: «I a més, haver de donar una
habitació decent a les seues filles i germanes respectives Esperança i Francisca, mentre no prenguin
estat i els permetrà entrada al porxo i a la cuina i ús del forn, cossi per a la bugada i caldera i dret en
la cisterna mentre tenga aigua;…En l’actualitat la fórmula corrent és com segueix: «Les germanes
del donatari mentre siguin solteres i es conservin en tal estat tendran una habitació independent, que
tanqui amb clau, en la casa de la finca donada, amb tots els serveis de cuina, porxo, forn i pou o
cisterna» Afegint a vegades el dret de poder menjar fruita fresca de la finca.
…
…
De tal manera, les filles, mentre es conserven en estat de solteria, continuen en el domicili dels
pares, on tenen una habitació independent, “tancada amb clau”, fan ús de la cuina, del porxo i del
pou o cisterna i mengen fruita fresca de la finca sense necessitat de demanar-la, es veuen
respectades i sense possibilitat de ser tretes de ca seua.
…
…
En el porxo eivissenc, entrada i habitació principal de la casa, té lloc tota la vida familiar, sent el
lloc on es menja, on es descansa després de les feines del camp, on es fa el festeig de les filles
casadores; el lloc de les matances i de les festes familiars i el lloc on es rep el dol, mentre que a un
racó el cadàver d’algun familiar espera l’hora de l’enterrament, entre els resos i les veus ploraneres
de les dones. Idò bé, a una casa pagesa una dona els pares de la qual havien mort, en possessió del
dret d’habitatge, va demanar al seu germà, l’hereu, que li permetés festejar en el porxo, i ell s’hi va
negar al·legant que el dret d’ús del porxo el tenia la germana, però no el seu pretenent. Sotmesa a
consulta la qüestió, es va aconseguir sense brega que l’hereu donàs la seua conformitat, perquè no
podia interpretar-se l’ús del porxo en el sentit estricte de la paraula, ja que no tan sols consisteix el
seu ús en menjar i en estar-s’hi sinó també en celebrar-hi tots els actes de la vida familiar. Negar a
l’al·lota el dret a rebre el festejador dins el porxo, lloc destinat al festeig de temps immemorials,
hagués constituït una transgressió del seu dret i un acte contrari a l’equitat i al costum foral.
Marià Villangómez Llobet
Gran poeta eivissenc, guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1989. És un dels
grans poetes clàssics de la llengua catalana del segle XX. El seu món literari s’identifica sempre
amb el paisatge i la gent de les Pitiüses, que hom reconeix en llegir els seus textos. Durant la
postguerra fou mestre de Sant Miquel de Balansat durant 13 anys, on va escriure “L’any en
estampes”, una de les millors obres en prosa de la literatura catalana.
Seguidor de l’escola creada per Carles Riba, prolífic autor de diversos assajos i d’un gran nombre
d’articles i opuscles, també d’obres i adaptacions teatrals, de vegades signades amb el pseudònim
Marc Arabí. I la gran aportació per a la cultura i identitat pitiüsa amb l’obra Curs d’iniciació a la
llengua: normes gramaticals, lectures eivissenques i formentereres, publicat el 1972, que suposa un
important impuls al procés de recuperació i divulgació de la nostra llengua.
Lectura
- Un poble eivissenc (Nieves Mestre Marí, Bebis)
- Terra Natal (Carles Fabregat)
Un poblet eivissenc (fragment)
La lluna sobre el poblet! D’una casa a l’altra, sembla que et dugui de la mà. A la tornada, és més
alta, més solitària la nit, més prestigiosos els estels que consent. A les ciutats no es pot comprendre
aquesta amable companyia de la lluna. El ciutadà modern viu desentès de la lluna dels romàntics i
dels antics. Ací la nit és la nit, com als primers temps del món. Suaument lluminosa, amb lloms
argentats de serres i perceptibles camins, com aquest vespre. O espessa, closa, negra, quan els
núvols ajunten els seus ventres d’ombra i s’esborra tota senda. Tenebra invasora i total. Cada casa
manté, durant unes hores, un redol insignificant de llum; però aferrada part defora de les parets,
comença la sobirania de la fosca, que estreny, irresistible, pedres, arbres, muntanyes. Pel finestró
reixat, per la porta que s’obre, envesteix, dura i ràpida, l’obscuritat. Nit que ara devora, amb negra
gola, la major part del cos del dia. Nit tota sola, d’infinites mans indigents i cegues. Nit antiga de
Sant Miquel.
Terra natal
Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d’un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel favorable i diferent.
Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.
Damunt la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l’aire i l’ocell.
El blanc record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.
Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba
de mot antic als llavis de la gent.
El meu amor, la ferma companyia,
vull somniar-hi, entre la mar i el vent.
