Bon vespre
Fa un parell de dies l’amic Joan Lluís Ferrer em va avisar que el meu nom sortia a un dels temes del concurs EIVISSÀPIENS i vaig comprovar amb resignació que ja tenc edat de ser pregunta d’EIVISSÀPIENS.
Supòs així que són els anys, els meus, i la decisió generosa de l’Executiva de l’IEE que ha fet que avui rebi aquest honor. El recull amb molt d’ agraïment perquè l’IEE és ca meua.
Ara fa trenta anys que mossèn Joan Marí Cardona em va venir a veure a la Biblioteca per proposar-me entrar a formar part de l’Executiva de l’Institut on vaig estar durant set anys.
Uns mesos després era ell mateix qui em casava, així que enguany compleix trenta anys de dos fets importants en la meua vida. Un dia, don Joan em va sentir a dir que m’agradaven molt les nesples. Des d’aleshores, cada any, quan arribava el temps de collita trobava temps entre tot el que feia per portar-me’n una bossa. Avui volia tenir un record per a ell.
Després arribaria Marià Serra a presidir l’entitat i amb ell compartirem
compromisos amb la terra, la llengua i la gent, com diuen els poemes de Marià Villangómez, amb qui sovint coincidia, com amb un altre president històric, en Josep Marí. Ara, vull donar les gràcies novament a l’equip encapçalat per Marià Mayans per aquest guardó.
En tots aquests anys de feina, de classificar papers vells i d’investigació, he pogut viure com els documents, a més de fedataris de la història ho són també de la llengua i de la germanor de tots els que la parlam. I com diu el poema de Joan Alcover, ‘un arbre més s’enfila com més endins pot arrelar’.
Qüestionar això es fa amb la clara intenció de tallar-nos les arrels perquè saben que sense elles som més febles.
Tampoc hem de caure en la trampa de pensar que no hem de defensar i fer servir la riquesa dialectal del català d’Eivissa, perquè una llengua com més variada, és més rica i més forta. Hem de fer nostres totes les banderes abans que les facin servir els que ens volen separar per accents i maneres de parlar.
Com va escriure Marià Villangómez:
‘Una herència imprecisa passava de les mans,
de la ment, de la llengua del pare a la dels fills.
Amb la terra rebien uns costums i una parla;
aquesta parla pròpia per la qual eren ells,
no uns altres; una parla de terrassans, de mariners,
que conformava el seu pensar,
(…)
Venia passa a passa, segle a segle,
una parla de calç i roca fonda,
una parla fregant sal i savines,
una parla cruixida entre els amants,
tèbia i pacient com la materna llet,
…’
‘La paraula’. El cop a la terra
Els documents antics ens mostren paraules que han caigut en desús, altres que empram i ens pensam que són d’ara o que venen de terres vesines i ens les volen imposar per uniformitzar la nostra parla i a Eivissa no s’havien dit mai. Idò no és cert.
Mots com:
Avesar
Acostar
Adobar
Avi
Un guisat aparellat
Baladró
Bastaix
Bestreta
Catifa
Encants
Escainar
Esmorrellat
Guarnir
Llogaret
Madò
Marmessor
Minyonet
Misser
Oncle
Portell
Romanent
Sermonar
Trespol
Ventrell de la cama
Visurar o
Moniato de feixa, s’han dit des de ben antic.
Són paraules que dèiem i que varen quedar escrites i que seria una llàstima que es perdessin. Fem-les servir, mentre a la vegada no ens ha de fer por incorporar-ne de noves, perquè les llengües vives evolucionen.
Els que estimam aquesta terra i el seu llegat sabem que tot el patrimoni immaterial que s’ha transmès de generació en generació durant segles, rondalles, balls, dites, cançons, festes, costums, gastronomía, … s’ha fet a través de la llengua que ens és pròpia. No podem reivindicar les nostres tradicions si menyspream el vehicle que les ha fet arribar fins aquí.
El nostre parlar no es diu ‘pagès’. Es diu llengua catalana, la parlam els
pagesos i la parlen els de Vila i arriba de molt antic, és la llengua de Ramon Llull, de Joan Fuster i de Marià Villangómez. És la nostra.
A un país on el fet d’intentar viure en la llengua pròpia, esdevé un acte de resistència i alguns ho presenten com una provocació, entitats com l’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE) són més necessàries que mai per lluitar amb fermesa contra aquesta anomalia. Ara bé, hem de tenir clar que la responsabilitat és de tots, compartida, no només de les institucions. Una llengua és viva si es parla al carrer. Però també ho és si la feim acollidora, si no la fossilitzam.
Tots els presents som conscients que educació i cultura són dos dels pilars bàsics d’una societat sana i lliure, perquè mos aporten esperit crític. L’accés a elles ens fa iguals. Per això, qui no ens vol iguals les ataca. Per això, qui diu que les defensa ho ha de fer sense complexos, amb fermesa i convicció, considerant que aporten a la societat tant o més, en qualsevol cas no menys, que altres sectors que hem posat sempre per damunt.
Per acabar, demà és Sant Jordi, així que molts anys i bons a jordiers i
jordieres. Anem tots a comprar llibres demà i cada dia de l’any. Declarem les nostres vides lliures d’Amazon i comprem als petits comerços, aquests que fa poc han estat reconeguts a Sant Josep i recollits en un llibre a proposta d’un regidor que l’any passat va rebre aquest guardó. Gràcies per la iniciativa Pep, i gràcies a l’Ajuntament per la seua edició i per aquesta acollida.
Llarga vida al llibre, a la llengua, a la cultura.
