Bona nit, Gràcies per venir
- Autoritats
- President Marià Mayans i jurat o equip de l’IEE que m’ha atorgat aquesta menció.
- Felicitats a l’IEE pel 75è aniversari
- A Joana Tur per l’organització i a Manel Matoses pel vídeo
- A l’auditori es Caló de s’Oli per acollir l’acte
- Al públic d’avui que només amb la seua presència ja demostra el seu suport
- Felicitacions als guardonats anteriors i als d’enguany Pere Prieto i Joan Antoni,
Joves castellers, persones totes de categoria indiscutible - També al grup musical Imaràntia i a les Pageses Emprenyades que ens han fet
passar una nit divertidíssima
Quan em va telefonar en Marià Mayans, president de l’IEE, per comunicar-me la
menció d’honor, se’m va omplir el cap d’interrogants. Com és que me la donaven a jo,
havent-hi tanta gent que se la mereix?
La primera cosa que he de dir aquí, és que estic molt agraïda, moltíssim. Ni me
l’esperava ni l’he buscat, però he de donar unes gràcies immenses a les persones que
han pensat que me la mereixia i a l’IEE que convoca aquests premis.
L’accept amb tot el grandíssim agraïment que em permet el meu cor, per tres raons.
La primera, per ser dona, la tercera dona que reb aquest guardó després de les
grans Rosa Vallés professora meua i la nostra llum lluitadora Fanny Tur, i si han pensat
que podia entrar dins el mateix “club”, això ja és un honor.
De petita no trobava models. Ser escriptora esdevenia una prohibició, una
infiltració dins un món masculí on intentar-ho equivalia a rebre informes negatius i
comparacions amb els que ja estaven consagrats.” “Les dones no saben escriure”, deien.
Si en sabessin, haurien publicat alguna cosa bona.” “Fixa’t, de dones només n’hi ha dos
o tres i no són tan bones com un home” i et començaven a recitar noms d’escriptors tots
hòmens i tots en castellà. Almanco, així ho percebia jo, amb por escènica i no fent cas a persones que m’aconsellaven que publicàs alguna cosa curteta petita a la revista de
l’institut o en alguna revista minoritària. Ser escriptora no entrava ni dins el millor dels
meus somnis. Jo era una inútil, incapaç, com tantes dones m’han dit que no s’atrevien.
Era tot això només per ser dona.
Quantes escriptores, artistes, científiques… tendríem a les illes Pitiüses si
haguéssim tengut la mateixa llibertat creativa que començam (només començam!) a tenir
ara?
La segona raó, és perquè “Som illenca per vocació”. Ho dic a voltes, per
naixement i per vocació som una illa, com Eivissa, com Formentera. Així em sent i me’n
sent feliç i orgullosa de ser-ho.
Com a illenca he viscut quasi dins la mar, he tengut família que ha emigrat cap a
Àfrica i cap a Amèrica, i em sent gent, identificada amb les altres illes que som les
persones, cadascuna amb les seves vivències i la pròpia filosofia que marca l’existència.
Com a illenca d’Eivissa he nascut amb una llengua que s’havia mantingut essent la
variant lingüística més pura i la que sentim com més bella de totes. Paraules com
xitxarel·lo, sipar, les dèiem al carrer i van desapareixent.
Paraules que volen tornar a florir. Les hem de fer reviure.
Qui vol dividir el català, vol dividir-nos a nosaltres, vol dividir la nostra illa, se la vol fer
seva.
Qui divideix la llengua, vol dividir el territori, i així s’ho van treballant lentament, comprant
la terra, desposseint-nos de la costa, sempre pública, sempre de tothom, fent aparèixer
cartells en llengües que en diuen poderoses, donant noms diferents al català de cada illa,
per fer-nos separar.
Que els que ens ho diuen, que sàpiguen que volem:
Aclucar els ulls quan es sol mus enlluerna,
beure amb baldraca,
badar quan tenim peresa
usar diminutius a tota hora
anar amb senyet que no mus piqui un born a sa platja,
una cita a mitja tarda amb lilaus i gombolet,sopar d’una llesca de pa i companatge,
vestir amb suruells per anar a sa platja i anar ben agalipats i amb sa clenxa feta el
dia de Cap d’Any.
Que sàpiguen què volem escriure i parlar en la llengua de Mercè Rodoreda,
d’Isabel de Villena, de Villangòmez, de Ramon Llull, que els traduirem a tots els idiomes
del món perquè també arribin a les llengües estrangeres, i als escriptors d’altres llengües
també els hem de traduir a la nostra, per fer un intercanvi, llegir-los a ells i que ells ens
llegeixin.
I així serà com ens podrem entendre, perquè a través de les llengües és com
parlam i com ens entenem i compartim, sense menysprear-ne cap per raó d’elegància,
importància ni cap ànsia per esborrar-les. A tots els rebrem amb els braços oberts
sempre amb la nostra llengua capdavantera.
Marià Villangómez va dir en el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: «Hem de
buscar la unió d’unes terres que la mar separa, però que molts de vincles, especialment el
de la llengua, uneixen».
La tercera raó és per fer públic el meu agraïment també a unes persones que
m’han recolzat des del primer dia.
Una tarda donava voltes a com podia solucionar el problema d’uns llibres de text
molt dolents que estava forçada a usar a classe. Descarregava tota la meua energia en
un pal de fregar que duia a les mans. Fregar és molt avorrit. De cop, em vaig aturar i vaig
preguntar al meu home.
-I si faig un llibre?
– Sí, fes-lo – va contestar sense donar-li importància. – Segur que el faràs bé.
Aquella resposta va generar un abans i un després. A partir d’allí, tots els apunts
que tenia guardats en quaderns desordenats i en paperets dins els calaixos, es varen
alinear. D’allí va sorgir el meu primer llibre, que vaig tenir l’honor de què fos corregit i alabat per Marià Villangómez i per Joan Marí Cardona, i il·lustrat per un jove estudiant,
actualment el pintor reconegut Paco Romero.
Després d’aquell primer llibre, n’han nascut més de trenta.
Dins aquesta tercera secció hi entren dos garrits petits, els meus fills, que han vist
centes de voltes aquest senyal amb una mà, que significava que no hi som, no existeix, ta
mare és invisible i has d’esperar que torni a materialitzar-se, mentre amb l’altra mà no
aturava el tecleig damunt les tecles de l’ordinador.
I no obstant aquesta resposta tan poc amorosa i poc adequada als temps que
corren, tots tres, ells i son pare, han estat els primers a llegir cada línia que he escrit.
Podeu imaginar i entendre el meu immens agraïment destinat als tres.
En el mateix sac dels agraïments he de ficar els editors, que m’han demanat
que publiqui i han cregut en mi més que jo mateixa, a totes les persones del camp de
l’educació, mestres, alumnes, nouvinguts, que em rebien i em reben a les seues escoles i
instituts i em permeten aprendre d’elles, compartir i créixer com a persona, i per
descomptat, a totes les meues amistats que no canviaria per ningú.
I a tots els que ens ataquen, que pensen que deixarem convertir la nostra illa en
una sala de festes, llevant-nos d’enmig com si fóssim hamaques de platja fora de
temporada, que sàpiguen que dins l’institut d’estudis eivissencs, a les Illes Pitiüses, hi ha
un nucli de persones lluitadores, que vetllen per les paraules perdudes, per la recuperació
de rondalles, que organitzen activitats i premis per fer fluir la nostra preciosa llengua,
ajunten parelles lingüístiques, donen suport a les reivindicacions pel territori, que cada dia
creixem i hem de créixer encara més i no cediran davant pressions externes per fortes
que siguin.
I si reben més socis, tendran, és a dir, tendrem, encara més força.
“Així parlam, així som.”
“La llengua no són sols paraules. És una manera de viure i de concebre un món
respectuós i és inseparable de la cultura a la qual pertanyem.”
A la nostra descendència, deixem per patrimoni les paraules.
